domingo, 28 de junio de 2015

51.- TOMAQUES DEL PENJOLLET / TOMATES DE COLGAR


 RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA. PUBLICAT EN EL DIARI LES PROVÍNCIES 


27-06-2015

                    Foto de Hipolito Miralles Llobell



   Els meus pares tenien televisió. Una Telefunken en blanc i negre de les primeres que va haver-hi en el poble. El meu primer record sobre això, va ser la quantitat de gent que va vindre casa per a veure la retransmissió de l'enterrament del papa Joan XXIII el 6 juny de l'any 1963, i després la coronació de Pau VI el 21 d'eixe mateix mes i any. No em vaig perdre detall dels esdeveniments, assentat en terra escoltant el que es parlava. 

   Però els caps de setmana no els perdonava i ja estava dalt del carro camí de la caseta amb el meu iaio. Eixe dissabte feia una calor de mil dimonis i davall el barret suàvem a doll. A la nit havíem sopat en el corral un cap de corder bullit. Era un plat que ens agradava moltíssim i que pot sonar malament. Però era una delícia tal com el cuinaven. Primer, una vegada partit en dos pel carnisser el posaven en aigua i llima perquè soltara la poca sang que poguera tindre i el 'gustacho' si no era molt jove. Després es bullia amb aigua i sal i es desbromaba quan arrancava i es deixava coure amb uns brins de safrà torrat almenys una hora a foc lent. Es reduïa el caldo al mínim i es desossava i les carns es repartien entre els plats dels comensals omplint-los amb el caldo. Només quedava mullar pa i de tant en tant un trosset d'eixa carn tan tendra i sabrosa. 

   Arribem al nostre destí i abans d'esmorzar el meu iaio i jo vam anar a agafar un poal de tomaques de penjar, perquè tots els ramells que tenien una tomaca madura ja calia agafar-ho perquè la resta ja madurarien. Una vegada el poal ple i ja en el riurau, el meu iaio va tallar un tros de cordell de quasi mig metre i li va lligar les puntes amb un nuc. Jo ho aguantava i ell anava enganxant els ramells de tomaques de manera que quedaren enganxats uns amb altres fins a formar un rast de tomaques. Després els penjava d'un a un en els claus que tenia en les bigues de fusta dins de la caseta, però abans les ensofrava perquè no els entrara cap malaltia. La caseta feia olor de cebes perquè sobre sacs hi havia un muntó d'elles que havíem posat a assecar abans de guardar-les. La terra blanca del pis feia que s'absorbira la humitat i no es podriren. 

   A l'agafar els ramells de tomaques, algunes s'havien soltat. Amb elles i una ceba vam fer un ensisam (a Pedreguer cridem ensisam a eixa ensalada encara que la paraula significa lletuga), sal i oli, mullant pa i un tros de cavalla seca va ser el nostre esmorzar del matí. 



TOMATES DE COLGAR 

   Mis padres tenían. Una telefunken en blanco y negro de las primeras que hubo en el pueblo. Mi primer recuerdo sobre ello, fue la cantidad de gente que vino a casa para ver la retrasmisión del entierro del papa Juan XXIII el 6 junio del año 1963 y después la coronación de Pablo VI el 21 de ese mismo mes y año. No me perdí detalle de los acontecimientos, sentado en el suelo escuchando lo que se hablaba. 

   Pero los fines de semana no los perdonaba y ya estaba arriba del carro camino de la casita con mi abuelo. Ese sábado hacia un calor de mil demonios y bajo el sombrero, sudábamos a mares. Por la noche habíamos cenado en el corral una cabeza de cordero hervida. Era un plato que nos gustaba muchísimo y que puede sonar mal. Pero era una delicia tal y como la cocinaban. Primero, una vez partida en dos por el carnicero la ponían en agua y limón para que soltase la poca sangre que pudiera tener y el gustacho si no muy era joven. Después se hervía con agua y sal y se desbromaba nada más arrancaba y se dejaba cocer con unas hebras de azafrán tostado al menos una hora a fuego lento. Se reducía el caldo al mínimo y se deshuesaba y las carnes se repartían entre los platos de los comensales llenándolos con el caldo. Solo quedaba mojar pan y de vez en cuando un trocito de esa carne tan tierna y saborosa. 

   Llegamos a nuestro destino y antes de almorzar mi abuelo y yo fuimos a coger un cubo de tomates de rama para colgar, pues todos los ramilletes que tenían un tomate maduro ya había que cogerlo pues el resto ya madurarían. Una vez el pozal lleno y ya en el riurau mi abuelo cortó un trozo de cordel de casi medio metro y le ató las puntas con un nudo. Yo lo aguantaba y él iba enganchando los ramilletes de tomates de manera que quedasen enganchados unos con otros hasta formar una ristra de tomates. Después los colgaba uno a uno en los clavos que tenía en las vigas de madera dentro de la casita, pero antes les echaba bien de polvo de azufre para que no les entrara ninguna enfermedad. La caseta hacia olor a cebollas porque sobre sacos había un montón de ellas que habíamos puesto a secar antes de guardarlas. La tierra blanca del piso hacía que se absorbiera la humedad y no se pudriesen. 

   A coger los ramilletes de tomates, algunas se habían soltado. Con ellos y una cebolla hicimos una ensalada, sal y aceite, mojando pan y un trozo de caballa seca fue nuestro almuerzo de la mañana.