sábado, 26 de marzo de 2016

90.- COQUES DE MESTALL / COCAS DE MESTALL


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA. PUBLICAT EN EL DIARI LES PROVINCIES. 


26-03-2016


Foto Anita Dolce

Estàvem de vacacions de Pasqua i la veritat que mai vaig ser molt matiner. Tota la nit havia estat pensant en una imatge que em va impactar. Anit, divendres sant, prenge consciència - la que un xiquet de set anys pot prendre- de la imatge de Jesús crucificat i sobretot, la de la Piedad. Eixe rostre em va arribar molt dins. La processó del Sant enterrament, la seua solemnitat, el seu silenci, la devoció de la gent, eixes dones descalces de dol rigorós, els ciris ... Mon pare estava procesionant i jo amb ma mare contemplàvem els passos des de la vorera de casa. Les meues preguntes cap a ella no paraven i ella només volia que respectara el silenci del moment. 

Perquè li havien mort?... Que hi havia fet?... Si era el fill de Déu, perquè hi havia deixat?... Encara que ja estudiava el Catecisme, volia sentir-ho de boca de ma mare. El Sant Sepulcre em va dir, ho portaven els jóvens del poble que havien vingut de permís perquè estaven fent el servici militar. Escortant-lo, la guàrdia civil vestits amb el seu trage de gala, molt dreçats ells amb la mirada al front. La banda de música tocava una marxa molt trista. 

Eixe dia a casa, es feia el dejuni i l'abstinència, cosa que jo no sabia, perquè m'havia engolit un bon tros de pa amb sagí roig a mitjan vesprada. Però això sí, a l'arribar els meus pares de l'Església es va menjar com era tradicional eixe dia, un bon plat de faves cuinades només amb all i pebre roig, que ma mare anava removent a colps secs de cassola passant les de dalt baix perquè cuinaren per igual. Això el cridem, sacsar. 

Però hui ja era dissabte i el meu cap estava en el cabaset que la meua iaia m'havia fet de llata i que ma mare havia forrat per dins de tela. Ja tenia preparada la cantimplora d'aigua, la servilleta, el ganivet i tenidor de plàstic així com la mona amb el seu ou. 

Demà diumenge, després de la processó del Encontre, aniríem a menjar i berenar amb els meus pares i havia d'estar tot preparat. Per si fóra poc, ma mare m'havia comprat unes sabatilles, un pantaló vaquero, la gorra i una camisa perquè fóra de "pascuero". 

Però em faltava el més important per a mi, esperava mon pare ansiós, perquè havia d'acompanyar-me al quiosc "del Esquerrer", en la plaça, per a comprar-me les piuletas, tronadors i els coets voladors. No entendria ningú la Pasqua Valenciana sense eixos artefactes pirotècnics. 

Ma mare havia fet per a menjar coques. Havia agafat 500 grams de farina i 40 de rent del forn. Ho havia pastat tot amb aigua tèbia i li havia afegit també una creïlla bullida. No es va oblidar de la poqueta de sal. Va pastar i va deixar que alçara la massa almenys tres vegades, tornant-la a pastar cada vegada i deixant-la reposar prop de la ximenera dins d'una gaveta tapada amb un drap. La massa d'esta manera hi havia quasi triplicat el seu volum al cap de dos hores. Després, va anar agafant porcions i aplanant donant-li forma redona amb les mans untades d'oli. Damunt va anar mesclan unes amb sardina de casc i pimentó roig, llonganissa blanca, roja, cansalá magrosa... Al forn precalfat a 200 graus durant trenta minuts segons forns. Coca de Mestall la criden. 


COCAS DE MESTALL 

Estábamos de vacaciones de Pascua y la verdad que nunca fui muy madrugador. Toda la noche había estado pensando en una imagen que me impactó. Anoche, viernes santo, tome conciencia – la que un niño de siete años puede tomar- de la imagen de Jesús crucificado y sobre todo, la de la Piedad. Ese rostro me llegó muy adentro. La procesión del Santo entierro, su solemnidad, su silencio, la devoción de la gente, esas mujeres descalzas de luto riguroso, los cirios … Mi padre estaba procesionando y yo con mi madre contemplábamos los pasos desde la acera de casa. Mis preguntas hacia ella no paraban y ella solo quería que respetase el silencio del momento. 

¿Porque le habían matado?... ¿Que había hecho?... ¿Si era el hijo de Dios, porque había dejado?... Aunque ya estudiaba el Catecismo, quería oírlo de boca de mi madre. El Santo Sepulcro me dijo lo portaban los jóvenes del pueblo que habían venido de permiso pues estaban haciendo el servicio militar. Escoltándolo, la guardia civil vestidos con su traje de gala, muy erguidos ellos con la mirada al frente. La banda de música tocaba una marcha muy triste. 

Ese día en casa, se hacía el ayuno y la abstinencia, cosa que yo no sabía, porque me había zampado un buen trozo de pan con manteca colorada a media tarde. Pero eso sí, al llegar mis padres de la Iglesia se comió como era tradicional ese día, un buen plato de habas cocinadas solo con ajo y pimentón, que mi madre iba removiendo a golpes secos de cazuela pasando las de arriba abajo para que cocinaran por igual. Eso lo llamamos “sacsar”. 

Pero hoy ya era sábado y mi cabeza estaba en el capacito que mi abuela me había hecho de palma y que mi madre había forrado por dentro de tela. Ya tenía preparada la cantimplora de agua, la servilleta, el cuchillo y tenedor de plástico así como la mona con su huevo. 

Mañana domingo, después de la procesión del Encuentro, iríamos a comer y merendar con mis padres y tenía que estar todo preparado. Por si fuera poco, mi madre me había comprado unas zapatillas, un pantalón vaquero, la gorra y una camisa para que fuese de “pascuero”. 

Pero me faltaba lo más importante para mí, esperaba a mi padre ansioso, porque debía acompañarme al quiosco “del Esquerrer”, en la plaza, para comprarme las piuletas, tronadors y los coetes voladores. No entendería nadie la Pascua Valenciana sin esos artefactos pirotécnicos. 

Mi madre había hecho para comer cocas. Había cogido 500 gramos de harina y 40 de levadura de la panadería. Lo había pastado todo con agua tibia y le había añadido también una patata hervida. No se olvidó de la poquita de sal. Pastó y dejó que levantara la masa al menos tres veces, volviéndola a pastar cada vez y dejándola reposar cerca de la chimenea dentro de una gaveta tapada con un paño. La masa de esta manera había casi triplicado su volumen al cabo de dos horas. Después, fue cogiendo porciones y aplanando dándole forma redondeada con las manos untadas de aceite. Encima fue mesclando algunas con sardina de casco y pimiento rojo, longaniza blanca, roja, panceta… Al horno precalentado a 200 grados durante treinta minutos según hornos. Coca de Mestall la llaman.