sábado, 27 de agosto de 2016

112.- ARROP I TALLAETES / ARROPE Y CALABAZATE


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA.  


27-08-2016




Portàvem des d'ahir tallant moscatell, perquè demà era el gran dia en què escaldaríem. Els xanglots que es tallaven, si algun estava molt tocat pels pardalets i tenia mal aspecte, es tallava i es deixava en el sòl al costat del cep. Després, jo, arrossegant un cabàs els arreplegava, preguntant-me perquè voldrien eixe raïm, pensant que seria per a les gallines, no sé. Arribem a la caseta amb l'última carrega i li vaix donar el meu cabàs amb el raïm a la meua iaia. 

La meua iaia, em va cridar. Havia tapat el forat del safareig i dins havia bolcat el cabàs de raïm. Va cridar al meu iaio que va arribar queixant-se doncs amb tanta faenes casi no havia tingut temps de guardar la mula en l'estable i quedava poc per a ser l'hora de dinar. Des de les 5 del matí que estava en peus. No feia falta que li digueren que és el que havia de fer. Tots menys jo, ho sabien. En la mà portava unes espardenyes d'espart que acabava de despenjar del sostre de la caseta, i sels va calçar. Va pujar al safareig, va entrar dins i va començar a xafar el raïm mentre jo preguntava pera què era açò, es vi, es vi, cridava jo. 

Vaig veure un llibrell gran, tapat amb una fusta i allà que em vaig anar a veure què era açò. Vaig preguntar i la meua àvia m'explique que ahir, el meló d'Alger, la melona que ens havíem menjat, la seua pell –gruixuda per cert- l'havia tallat, deixant tota la seua part blanca i la tenia ací dins macerant amb aigua de calç perquè endurira. Anem a fer Arrop i Tallaetes. 

El meu iaio havia ballat prou per a haver tret tot el suc del moscatell. Va baixar del safareig i va agafar un cànter. Amb un canó de canya, va substituir el tap per la canya i va començar a eixir el most que el va encarar dins del cànter. Una caldera al foc i allí va abocar el most recentment espremit, dolç com la mel, doncs ja em vaig encarregar jo de provar-ho. Va deixar que fóra bullint i evaporant-se doncs volia reduir-ho a més de la meitat. De tant en tant, removia amb un cullerot de fusta perquè els sucres no es pegaren al fons. 

Deixem el most que reduïra i ens vam disposar a menjar. Un plat de fesols bullits, sense brou, un bon doll d'oli i una mica de sal. Davant tenia un plat amb tonyina salada amb oli i una amanida de tomaca i ceba que havien refregat estrenyent-la amb sal amb la mà. Li donava el punt ideal en barrejar-la amb la tomaca després. 

Vaix estar quasi tota la vesprada dormint, s'havien encarregat del most en el foc, ja reduït, ho havien deixat refredar, tret i colat amb un tros de tela i tornat a posar en el foc. La meua àvia estava llavant molt bé els trossos de meló d'Alger que havia tret de l'aigua i calç. I ben llavats els va introduir dins del calder amb el most que ja s'havia fet arrop i ara anàvem a convertir els trossos de meló d'Alger en tallaetes. I així va ser, temps a foc lent, en una hora va traure una cullerada d’arrop en un plat pla i ho va deixar refredar, una vegada fred amb el dit va dividir en dos l’arrop fent un solc i va moure el plat. Es va adonar que quedava pegat al plat i no s'escorria, va ser el senyal que havia de retirar-ho del foc. Ja ho teníem fet. 

Veure recepta completa punxant ací

Arrope y Calabazate 

Llevábamos desde ayer cortando moscatel, pues mañana era el gran día en que escaldaríamos. Los racimos que se cortaban, si alguno estaba muy tocado por los pájaros y tenía mal aspecto, se cortaba y se dejaba en el suelo al lado de la cepa. Después, yo, arrastrando un capazo los recogía, preguntándome para que querrían esa uva, pensando que sería para las gallinas, no sé. Llegamos a la casita con el último cargamento y le entregamos mi capazo con la uva a mi abuela. 

Mi abuela, me llamó. Había tapado el agujero del lavadero y dentro había volcado el capazo de uva. Llamó a mi abuelo que llegó quejándose pues apenas había tenido tiempo de guardar la mula en el establo y quedaba poco para ser la hora de comer. Desde las 5 de la mañana que estaba en pie. No hacía falta que le dijeran que es lo que tenía que hacer. Todos menos yo, lo sabían. En la mano traía unas alpargatas de esparto que acababa de descolgar del techo de la casita, y se las calzó. Subió al lavadero, entro dentro y empezó a pisar la uva mientras yo preguntaba que para qué era eso, vino, vino, gritaba yo. 

Vi un barreño grande, tapado con una madera y allá que me fui a ver qué era eso. Pregunté y mi abuela me explico que ayer, la sandía grande (melona) que nos habíamos comido, su piel –gruesa por cierto- la había cortado, dejando toda su parte blanca y la tenía ahí dentro macerando con agua de cal para que endureciera. Vamos a hacer Arrope y Calabazate. 

Mi abuelo había bailado lo suficiente para haber extraído todo el zumo del moscatel. Bajo del lavadero y cogió un cántaro. Con un canuto de caña, sustituyo el tapón por la caña y empezó a salir el mosto que encaró dentro del cántaro. Una caldera al fuego y allí vertió el mosto recién exprimido, dulce como la miel, pues ya me encargué yo de probarlo. Dejó que fuera hirviendo y evaporándose pues quería reducirlo a más de la mitad. De vez en cuando, removía con un cucharón de madera para que los azúcares no se pegasen al fondo. 

Dejamos el mosto que redujera y nos dispusimos a comer. Un plato de habichuelas hervidas, sin caldo, un buen chorro de aceite y un poco de sal. Delante tenía un plato con atún salado con aceite y una ensalada de tomate y cebolla que habían refregado apretándola con sal con la mano. Le daba el punto ideal al mezclarla con el tomate después. 

Estuve casi toda la tarde durmiendo, se habían encargado del mosto en el fuego, ya reducido, lo habían dejado enfriar, sacado y colado con un trozo de tela y vuelto a poner en el fuego. Mi abuela estaba lavando muy bien los trozos de sandía que había sacado del agua y cal. Y bien lavados los introdujo dentro del caldero con el mosto que ya se había hecho arrope y ahora íbamos a convertir los trozos de sandía en calabazate. Y así fue, tiempo a fuego lento, en una hora sacó una cucharada de arrope en un plato plano y lo dejó enfriar, una vez frío con el dedo dividió en dos el arrope haciendo un surco y movió el plato. Se dio cuenta que quedaba pegado al plato y no se escurría, fue la señal de que tenía que retirarlo del fuego. Ya lo teníamos hecho. 

Ver receta completa pinchando aquí.