GUISADET DE POLP AMB PENQUES I CREÏLLES. VESPRA DE L'ESCALDÀ



Guisadet de polp amb penques i creïlles. Vespra de l’escaldà.

(Publicat en la revista nº 3, Estiu 2014, Riuralogia: estudi dels riuraus i d’arquitectura rural. RIURAUS VIUS)




Al capvespre, abans de sopar, després d'un dia dur de camp, els hòmens de les casetes del voltant, es reunien enfront del riurau, a la fresca, que els feia més lleuger el calorosíssim dia d'agost. Amb l'arruixadora s’havia refrescat el sòl, de terra, que era dur com el marbre, pel pas dels anys, i, amb el contacte de l’aigua, soltava  frescor i eixa olor característica de terra mullada.

Darrere d’ells, a la dreta,  tenien la garrofera centenària, davall de la qual es deixava el carro, que s'utilitzava, igual per a desplaçar-se a l'Església els diumenges, que per a les labors dures del camp.

El ritual sempre era el mateix: Treien el barral de vi de dins del poal, que havien tingut en el pou, per a refrescar-lo, abans de fer-se un bon glop de vi casolà, de les varietats Garnatxa  i Giró, que li donaven eixe toc especial de vi amb cos al que acompanyaven unes cacauetes, uns tramussos, i unes panses, d’eixes que tant de treball els havia costat  fer.
Darrere, un jardí xicotet amb canes, dàlies i margarides que li conferien un ambient especial al lloc.

Mentre treien el tabac de la petaca -fruit del cultiu clandestí de tabaquera- i s'embolicaven un cigarret, arribava una olor  singular des de la cuina de llenya; en l'olla de ferro, un guisat estava acabant-se de fer. L’havia fet la iaia; sabia  que el seu marit havia anat de recapte al mig dia,  i que només havia dinat pa i cansalada, per això havia fet el guisadet de pol amb penques i creïlles. Primer feia el sofregit:  Oli de oliva,  uns alls, fins que estiguen   dorats; després,  afegir la tomaca, la sal, el pebre roig, remoure i afegir aigua, fins la mitat de la cassola. Els polpets, que han d’estar ben netejats, quan bull, s’agafen d’una pota, un a un, i van  introduint-se tres vegades en l'aigua bullint;  la tercera volta, s’assolten dins del líquid que els acabarà de coure bé.  En acabar la cerimònia amb els polps,  posar les penques, lestomaques seques i unes tires de pimentó roig torrat a la brasa. Deixar coure fins  que les penques estiguen blanetes. El polp, llavors, també ho està. És el moment de pelar i tallar unes creïlles –millor si són de l'horta propia-  i afegir-les a la cassola. Rectificar de sal   i, en vint minuts, a servir   la taula. Molt millor, si està fet en cassola de ferro.

Els arcs del riurau, tapats de teules velles sobre l'encanyissada del sostre, i els canyissos empilats a un costat,   eren testimonis muts de les confidències de la jornada. Mentre els hòmens parlaven de la bona temporada que es presentava (els cabassos estaven plens de raïm moscatell acabats de tallar) el parral els contemplava. El raïm negre havia presagiat el  any de bona collita. El sol s’apagava amb les últimes llampades; el fosquejar era testimoni d'un dia que  havia començat a l'alba i s’ havia estés amb molt de treball. El fornet esperava el moment de la gran festa, l'escaldà. En la taula baixa, de fusta de movila vella,  preparaven el sopar. 

Els hòmens es van despedir fins l’endemà, que tornarien a fer-se uns vins i a fumar-se una tabaquera junts.  La iaia distribuïa el guisat de polp que acabava de fer. Un plat de salmorra, i uns tallons de ceba tendra i tomaques del terreny,  presidia el centre de la taula, tot regat d'oli de les seus oliveres i un poquet de sal;  el pa -enfornat en el fornet propi- feia el maridatge just per a repondre forces. El barral de vi era el complement perfecte. Un dia més, i, a buscar el descans reparador, en un matalaf de pallots, fins que rompera el dia, a  l'endemà, que li  pegarien foc al fornet i començarien la primera escaldà de l’any.