martes, 12 de mayo de 2015

37.- XULLES A LA BRASA


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA. PUBLICAT EN EL DIARI LES PROVÍNCIES 

21-03-2015





Feia un dia humit. Estava encapotat i des d'ahir que plovia finament. El vent era de llevant i la inestabilitat era manifesta. No feia ganes més d'estar al costat de la ximenera. El meu iaio embrinaba les palmes, mentres la meua iaia cosia les barxes i la meua tia feia llata. Era la indústria casolana. Açò ajudava a traure l'económia de subsistència necessària per a poder comprar les poques coses de què no mos autoabastíem. El frito de la matança de l'estiu, la cansalada en sal, les salmorres, etc, no era prou pera omplir la cuina diària i per això, a vegades, es donava un capritx com el comprar peix o xulles de corder, així com algun embotit que un altre, sobretot ara, prop de la pasqua que era quan estaven més bons pel seu assecat natural. 

La casa era gran i humida. Per això es feia la vida al voltant de la ximenera que hui per necessitar brases s'havien posat ceps secs perquè torraríem per a menjar. Si no, una vegada encesa es posava corfa d'ametla, que encara sense fer molta flama, calfava molt més. 

La gossa gitada mirava atentament tot el que el meu iaio feia. Tenia un sext sentit perquè s'havia criat amb ell, li acompanyava a tots els llocs i era molt bona caçadora. Encara que el meu iaio la tractava amb fermesa, ella no tenia ulls per a ningú més. Una vegada li vaix preguntar perquè no era més afectuós amb ella i em contesta que si la mimava molt hauria de gitar-se amb ella i això a la meua iaia no li agradaria. L'hora de menjar s'acostava. I jo ja estava fart de fer llata. Perquè jo també tenia la meua tira que podia durar setmanes i que em guardaven fins que acabara les braces necessàries per a cosir una barxa. 

Les brases preparades. Van posar les graelles sobre la brasa escampant abans, sal grossa per a evitar que el greix de la carn s'encenguera i fumara la carn donant-li un mal sabor. Unes xulletes de corder de pal, uns xoriços i com no, el pa torrat, farien les delícies del nostre paladar. La meua iaia hi havia bullit en un casset amb aigua i sal unes tomaques, que després que escorregueren, havia llevat la pell, i xafats amb all tallat, sal i oli, acompanyarien a la carn. Una bona ensalada de llicsons, una pebrera en salmnorra i una ampolla de vi, completarien el que seria una menjar especial. Perquè menjar xulles de corder, només es feia una vegada a les mil. 



          Embrinant les palmes



                Cosint barxes i fent llata





RECUERDOS DE MI INFANCIA 

Hacía un día húmedo. Estaba encapotado y desde ayer que llovía finamente. El viento era de levante y la inestabilidad era manifiesta. No hacía más ganas que de estar al lado de la chimenea. Mi abuelo “embrinaba” las palmas, mientras mi abuela cosía las “barxes” y mi tía hacía “llata”. Era la industria casera. Esto ayudaba a sacar la economía de subsistencia necesaria para poder comprar las pocas cosas de que nos auto abastecíamos. El frito de la matanza del verano, el tocino en sal, las salmueras, etc, no era suficiente para llenar la cocina diaria y por ello, a veces, se daba un capricho como el comprar pescado o chuletas de cordero, así como algún embutido que otro, sobre todo ahora, cerca de la pascua que era cuando estaban más buenos por su secado natural. 

La casa era grande y húmeda. Por eso se hacía la vida alrededor de la chimenea que hoy por necesitar brasas se habían puesto cepas secas porque torraríamos para comer. Si no, una vez encendida se ponía corteza de almendras, que aún sin hacer mucha llama, calentaba mucho más. 

La perra acostada miraba atentamente todo lo que mi abuelo hacía. Tenía un sexto sentido porque se había criado con él, le acompañaba a todos los lugares y era muy buena cazadora. Aunque mi abuelo la trataba con firmeza, ella no tenía ojos para nadie más. Una vez le pregunté porque no era más afectuoso con ella y me contesto que si la mimaba mucho debería acostarse con ella y eso a mi abuela no le gustaría. La hora de comer se acercaba. Y yo ya estaba harto de hacer “llata”. Porque yo también tenía mi tira que podía durar semanas y que me guardaban hasta que acabara las brazas necesarias para coser una “barxa”. 

Las brasas preparadas. Pusieran las parrillas sobre ellas removiéndolas antes, sal gorda para evitar que el grasa de la carne se encendiera y fumara la carne dándole un mal sabor. Unas chuletas de cordero de palo, unos chorizos y como no, el pan tostado, harían las delicias de nuestro paladar. Mi abuela había hervido en un cazo con agua y sal unas tomates, que después de que escurrieran, había quitado la piel y chafados con ajo cortado, sal y aceite, acompañarían a la carne. Una buena ensalada de “llicsons”, un pimiento en salmuera y una botella de vino, completarían lo que sería una comida especial. Porque comer chuletas de cordero, solo se hacía una vez a las mil.