sábado, 13 de agosto de 2016

110.- CUA DE BOU / RABO DE TORO


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA.  


13-08-2016



El temps havia canviat, una nit de trons i llamps, més fresquet, però ni una sola gota d'aigua. Damunt de la taula, un plat de figues de pala. El meu iaio havia estat tota la nit per ací i per allà. No podia dormir per por de que ploguera o pedregara. Hi havia sentit per la ràdio que el temps canviaria en el mediterrani i que el vent del nord faria la seua presència. S'havia confirmat i la collita de raïm estava en l'aire. A pocs dies ja d'escaldar-la es podia perdre tota. Abans de l'alba se'n va anar a un barranc prop de la caseta on hi havia una grandíssima figuera de pala i sense a penes llum, va ser agafant les figues i deixant-les en el sòl; amb una granera els aniria refregant perquè soltaren les seus molestes punxes. En un poal, les va portar i amb una mà subjectava una pel mig i li tallava els dos extrems, després, li feia un tall en la pell, ho obria i treia el suculent fruit. Ens agradaven a tots moltíssim fins a l'extrem que més d'una vegada havíem patit de estrenyiment. Mai havien de menjar-se acompanyat amb raïm, les dos coses juntes eren una bomba de rellotgeria. 

Els trons i llamps no cessaven, encara que s'escoltaven molt lluny. El meu iaio m'havia dit que des que veies el llamp fins a escoltar el tro, comptaves els segons i eixos serien els quilòmetres on es trobava la tempestat. I jo, com a panoli no parava de comptar i de dir-li a tots si s'acostava o s'allunyava en funció dels segons. 

La meua tia, mentrestant, estava salpebrant uns trossos redons de carn que poques vegades havia vist abans. És una cua de bou, xic; em va soltar. La cosa va començar a interessar-me i allí em vaig quedar. Va posar l'olla de ferro colat damunt dels ferros que estaven sobre el foc i va posar un poc d'oli d'oliva. Va passar els trossos de carn per farina i els va anar ficant dins. Mentrestant, va tallar una ceba gran i un pimentó roig a trossos xicotets, dos carlotes pelades en cércols i un porro també. Va ser removent la carn sense parar fins a estar ben daurada. Llavors la va traure de l'olla, la va deixar en un plat i va ficar tota la verdura junt amb dos alls pelats amb un full de llorer i va posar sal. Va remoure fins a pocharo tot i va agregar els trossos de carn. Tres gots de vi negre i dos gots d'aigua, van ser suficients per a cobrir-ho tot. Quan va començar a bullir va espumar, mig va tapar i va deix que allò coguera al voltant de tres hores. De tant en tant mirava per si havia d'afegir un poc més d'aigua, encara que havia de quedar molt reduït. 

Jo de tant en tant entrava i eixia de la caseta per a continuar comptant els temps dels llamps, encara que cada vegada s'escoltaven menys. Amb tingut sort deien, per esta vegada ens hem lliurat. 

Quasi mig dia ja, i el menjar pareixia estar al punt. La meua tia havia tret la carn que es desfeia només de mirar-la. Havia passat la verdura per un colador xinés estrenyent-la amb una maça fins a fer-la casi farinetes. Va reduir un poc més el caldo i va tornar a ficar la carn per a calfar-la. Un bon tros per plat amb eixa salsa espessa d'un color brillant i a menjar. 

Hui havia vingut el panader, el Pipa li cridaven, amb la seua moto i la seua caixa de fusta. Uns bons pans redons de quilo justificaven el bon plat que ens anàvem a menjar. Mullar la salsa amb pa del dia…

RABO DE TORO

El tiempo había cambiado, una noche de truenos y relámpagos, más fresquito, pero ni una sola gota de agua. Encima de la mesa, un plato de higos chumbos. Mi abuelo había estado toda la noche por aquí y por allá. No podía dormir por miedo a lloviera o granizara. Había oído por la radio que el tiempo iba a cambiar en el mediterráneo y que el viento del norte haría su presencia. Se había confirmado y la cosecha de uva estaba en el aire. A pocos días ya de escaldarla se podía echar a perder. Antes del amanecer se fue a un barranco cerca de la casita donde había una grandísima chumbera y sin apenas luz, fue cogiendo los higos y dejándolos en el suelo; con una escoba los iría restregando para que soltasen sus molestos pinchos. En un pozal, los trajo y con una mano sujetaba uno por el medio y le cortaba los dos extremos, después, le hacía un corte en la piel, lo abría y sacaba el suculento fruto. Nos gustaban a todos muchísimo hasta el extremo que más de una vez habíamos sufrido de estreñimiento. Nunca debían comerse acompañado con uva, las dos cosas juntas eran una bomba de relojería.

Los truenos y relámpagos no cesaban, aunque se escuchaban muy lejos. Mi abuelo me había dicho que desde que veías el relámpago, contabas los segundos hasta escuchar el trueno y esos serían los kilómetros donde se encontraba la tormenta. Y yo, como tonto no paraba de contar y de decirle a todos si se acercaba o se alejaba en función de los segundos. 

Mi tía, mientras tanto, estaba salpimentando unos trozos redondos de carne que pocas veces había visto antes. Es un rabo de toro, chico; me soltó. La cosa empezó a interesarme y allí me quedé. Puso la olla de hierro colado encima de los hierros que estaban sobre el fuego y puso un poco de aceite de oliva. Pasó los trozos de carne por harina y los fue metiendo dentro. Mientras, cortó una cebolla grande y un pimiento rojo a trozos pequeños, dos zanahorias peladas en aros y un puerro también. Fue removiendo la carne sin parar hasta estar bien dorada. Entonces la sacó de la olla, la dejó en un plato y metió toda la verdura junto con dos ajos pelados con una hoja de laurel y puso sal. Removió hasta pocharlo todo y agregó los trozos de carne. Tres vasos de vino tinto y dos vasos de agua, fueron suficientes para cubrirlo todo. Cuando empezó a hervir desespumó, medio tapó y dejo que aquello cociera alrededor de tres horas. De vez en cuando miraba por si debía añadir un poco más de agua, aunque debía quedar muy reducido. 

Yo de vez en cuando entraba y salía de la casita para seguir contando los tiempos de los relámpagos, aunque cada vez se escuchaban menos. Menos mal decían, por esta vez nos hemos librado. 

Casi medio día ya, y la comida parecía estar al punto. Mi tía había sacado la carne que se deshacía solo con mirarla. Había pasado la verdura por un colador chino apretándola con un mazo hasta hacerla papilla. Redujo un poco más el caldo y volvió a meter la carne para calentarla. Un buen trozo por plato con esa salsa espesa de un color brillante y a comer. 

Hoy había venido el panadero, el Pipa le llamaban, con su moto y su caja de madera. Unos buenos panes redondos de kilo justificaban el buen plato que nos íbamos a comer. Mojar la salsa con pan del día…