miércoles, 11 de enero de 2017

LOMOS DE CABALLA EN ESCABECHE Y SETAS


Foto José Antonio Galiana Torres



Receta adaptada y fotos de José Antonio Galiana Torres.

Ingredientes:

2 caballas

15 setas Lepista Nuda

10 chalotas

1 cabeza de ajos

Hojas de laurel, tomillo, orégano y romero

Pimentón de hojilla

Medio vaso de vinagre de manzana y medio de vino blanco seco

Aceite de oliva y sal.

Limpiar y sacar los lomos, quitar la piel y todas las espinas a la caballa. Os recomiendo utilizar unas pinzas. Colocamos los lomos en agua con sal durante cuatro horas, conservándolos en la nevera. 

En una sartén amplia, pondremos las chalotas peladas, unos dientes de ajo con piel, unas hojas de laurel con un buen aceite de oliva, freiremos hasta que quede todo bien dorado.


Una vez dorado añadiremos las setas, freímos, y salamos. En esta ocasión hemos utilizado Lepista Nuda, pero podemos utilizar cualquier otra clase de setas; si son secas hidratándolas previamente. 


Añadimos el vinagre, el vino y dejaremos hervir hasta que las chalotas empiecen a estar cocidas.


Cuando haya reducido y las chalotas comiencen a estar blandas, añadiremos el pimentón de hojilla, el tomillo, el orégano y el romero, dejaremos cocer un par de minutos más.


Para finalizar añadimos los lomos de caballa, para que cuezan un par de minutos, no hace falta darles la vuelta.


No hay que pasarse en el tiempo de cocción. 


Hay que emplatar con todos los ingredientes y salsear con el escabeche.


Que aproveche

sábado, 7 de enero de 2017

131.- ARRÒS CALDÓS AMB POLLASTRE / ARROZ CALDOSO CON POLLO


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA. PUBLICAT EN EL DIARI LES PROVINCIES.


07-01-2017 


Foto cedida por Nela García 

Els Reis Mags havien sigut generosos. Com cada any, entre el meu iaio i jo, els havíem preparat tres gotets de mistela, unes panses i un cabàs amb palla i garrofes per als seus cavalls. Era el bescanvi perfecte perquè pogueren prendre's un respir mentres els seus patges deixaren els regals que havia demanat. Els jocs reunits Geyper, un Scalextric en dos nivells en forma de huit, on podien competir dos cotxes, la bufanda i els guants de rigor... 

Tots estaven al seu, la meua tia fent llata, la meua iaia cosint barxes, eixos cabassos xicotets que tant van ajudar a l'economia familiar de llavors, i el meu iaio, el meu iaio estava embrinant, que no era més que separar les palmes del margalló perquè estes estan tancades i agafades unes amb les altres pels seus costats com si estigueren juntes. Calia introduir el dit polze dins de la palma i pressionar cap a la punta per a separar-les. Així una a una fins a aconseguir fer-ho amb totes les de la palma del margalló. Després ja els tallaria el tronc perquè quedaren soltes. 

La meua tia es posava la palma en la boca abans d'afegir-la, i amb les dents la vesporguimaba que no era una altra cosa que llevar-li els bords perquè quedara uniforme. Unes eren més amples que les altres. Amb eixos filets que llevaba, els esporguims, es guardarien perquè després servirien per a fer pinzells. 

Era l'hora de fer el menjar. La meua tia va deixar les palmes en el sòl i es va dirigir a avivar el foc. En la cassola de ferro colat va cobrir el fons amb l'oli del “frito” que havia tret de la gerra repleta de carn fregida. Eixe oli li donaria un gust especial a l'arròs que cuinaríem, cuinaríem els dos, perquè jo no em perdia una. Vaig vore que tenia a remulla uns fesols de garrofó, bajocó, fesol de garrofa, fesol de la ferradura, fesol de la peladilla… que com els conservaven secs, calia hidratar-los abans de cuinar-los.

Doncs bé, amb l'oli ja en l'olla, la va posar damunt dels ferros a la vora del foc amb poc calor encara, i va començar a fregir una cuixeta de pollastre per persona. Quan estaven quasi daurades, va pelar i va tallar uns alls i els va incorporar. En uns moments vaig veure com va posar un poc de tomaca ratllada del les de penjar, va remoure tot bé i llavors va tirar unes carxofes bén pelaetes, tallades en gallons i una bona cullerada de pebre roig fullat. Els fesols, va remoure i va cobrir amb aigua de la cisterna. Va deixar que coguera a foc lent, sobre mitja hora i va provar de sal. Va calcular el caldo que havia quedat per l'evaporació i va afegir més aigua, la justa, perquè haguera tres parts més de caldo que els dos-cents cinquanta grams d'arròs que afegiria quan començara a bullir. Menjaríem quatre persones. En vint minuts, l'una en punt del mig dia, la taula estava parada. Uns raves tendres com l'aigua, tallats a trossets i adornats amb sal, oli i vinagre. L'acompanyament perfecte a este plat d'arròs caldós amb pollastre, fesol i carxofes. 

Els fulls dels raves, al ser tan tendres, també féiem una ensalada amb ells. El seu sabor suau, quelcom coent, trencava la monotonia del sabor entre cullerada i cullerada d’arròs. La poqueta de sal, i el truquet d'estrényer-les amb la mà per a suavitzar-les, l'oli i finalment el doll de vinagre.

ARROZ CALDOSO CON POLLO

Los Reyes Magos habían sido generosos. Como cada año, entre mi abuelo y yo, les habíamos preparado tres vasitos de mistela, unas uvas pasas y un capazo con paja y algarrobas para sus caballos. Era el trueque perfecto para que pudieran tomarse un respiro mientras sus pajes dejasen los regalos que había pedido. Los juegos reunidos Geyper, un Scalextric en dos niveles en forma de ocho, donde podían competir dos coches, la bufanda y los guantes de rigor…

Todos estaban a lo suyo, mi tía haciendo pleita, mi abuela cosiendo “Barxes”, esos capazos pequeños que tanto ayudaron a la economía familiar de entonces, y mi abuelo, mi abuelo estaba “Embrinant”, que no era más que separar las hojas del palmito porque estas están cerradas y cogidas unas con la otras por sus lados como si estuvieran juntas. Había que introducir el dedo pulgar dentro de la palma y presionar hacia la punta para separarlas. Así una a una hasta conseguir hacerlo con todas las de la hoja del palmito. Después ya les cortaría el tronco para que quedasen sueltas. 

Mi tía se ponía la palma en la boca antes de añadirla, y con los dientes la “Vesporguimaba” que no era otra cosa que quitarle los bordes para que quedara uniforme. Unas eran más anchas que las otras. Con esos hilitos que quitaba (Esporguims), se guardarían porque después servirían para hacer pinceles. 

Era la hora de hacer la comida. Mi tía dejó las palmas en el suelo y se dirigió a avivar el fuego. En la cazuela de hierro colado cubrió el fondo con el aceite del frito que había sacado de la tinaja repleta de carne frita. Ese aceite le daría un gusto especial al arroz que íbamos a cocinar, íbamos, porque yo no me perdía una. Vi que tenía en remojo unas habichuelas grandes (Garrofó, bajocó, fesol de garrofa, fesol de la ferradura, fesol de la peladilla) que como las conservaban secas, había que hidratarlas antes de cocinarlas.

Pues bien, con el aceite ya en la olla, la puso encima de los hierros a la lumbre con poco calor aún, y empezó a freír un muslito de pollo por persona. Cuando estaban casi dorados, peló y cortó unos ajos y los incorporó. En unos momentos vi como puso un poco de tomate rallado de los de colgar, movió todo bien y entonces echó unas alcachofas bien peladitas, cortadas en gajos y una buena cucharada de pimentón de hojilla. Las habichuelas, removió y cubrió con agua de la cisterna. Dejó que cociera a fuego lento, sobre media hora y probó de sal. Calculó el caldo que había quedado por la evaporación y añadió más agua, la justa, para que hubiera tres partes más de caldo que los doscientos cincuenta gramos de arroz que añadiría cuando empezase a hervir. Comeríamos cuatro personas. En veinte minutos, la una en punto del medio día, la mesa estaba puesta. Unos rábanos tiernos como el agua, cortados a trocitos y aderezados con sal, aceite y vinagre. El acompañamiento perfecto a este plato de arroz caldoso con pollo, habichuela y alcachofas. 

Las hojas de los rábanos, al ser tan tiernos, también hacíamos una ensalada con ellos. Su sabor suave, algo picante, rompía la monotonía del sabor entre cucharada y cucharada de arroz. La poquita de sal, y el truquito de apretarlas con la mano para suavizarlas, el aceite y por último el chorro de vinagre.

jueves, 5 de enero de 2017

CASCA DE REIS / CASCA DE REYES



El dia de Reis la CASCA és el dolç tradicional dels valencians. Dolç diuen d'origen àrab, jo no ho tinc clar. 

Amb l'arribada del rei Jaume I i la conseqüent desocupació mora pren força la tradició de regalar els padrins als seus fillols la CASCA per a la nit de Reis. Els xiquets després de la Cavalcada deixaven sobre la taula tres gots de mistela i dolços per als reis, garrofes i aigua per als seus cavalls. L'endemà comprovaven com els reis i les seues bèsties havien menjat i begut el que li ls va oferir i estos, havien deixat la CASCA junt amb els gots i plats buits. 

Desafortunadament, este costum i tradició tan arrela a la Comunitat Valenciana, està disminuint en favor del "roscón de reyes" quedant relegada la CASCA a certes poblacions. 

"Señor Rei, jo estic ací. La palla i les garrofes, per al seu rossí, i la CASCA per a mí".

Text de la recepta, Chelo Peiró Sanchis. Fotos y elaboració, Nela García Navarro.

LA RECEPTA:

300 grams d'ametla molta
125 de sucre
2 cullerades de confitura de boniato
2 cullerades de cabell d’angel
2 ous sensers mes una iema pera pintar, sense res, res de clara.
Ralladura de taronja o llima (opcional)



Mesclar molt bé tot, durant uns minuts (queda humida) i guardar a la nevera unes hores.

El resultat, després de traure de la nevera es una massa més seca que no s`apega als dits ni a la base. Donar forma de serp amb les mans apenes enfarinades, sobre paper de fornejar, en una safata de forn, untar amb rovell d'ou, i introduir al forn 20 minuts a 170 graus (Opció aire). Quedará sumament daurada.


Deixar que es refrede i cobrir amb glasa reial. 

GLASA REAL

He gastat colorants per tintar la glasa, cal que els colorans siguen en gel si no podríen estropetjar la glasa.

1 clara d'ou. 
Sobre uns 200 gr i mes de sucre glas, començar a batre la clara, quan comença a canviar de textura, rebaixar la velocitat de la batedora, per a no posar sucre fins al techo... obtindrem una massa espessa i molt blanca.


CASCA DE REYES. 

El día de Reyes la CASCA es el dulce tradicional de los valencianos. Dulce dicen de origen árabe, yo no lo tengo claro.

Con la llegada del rey Jaime I y la consecuente desocupación mora toma fuerza la tradición de regalar los padrinos a sus ahijados la CASCA para la noche de Reyes. Los niños después de la Cabalgata dejaban sobre la mesa tres vasos de mistela y dulces para los reyes, algarrobas y agua para sus caballos. El día siguiente comprobaban como los reyes y sus bestias habían comido y bebido lo que se les ofreció y estos, habían dejado la CASCA junto a los vasos y platos vacíos.

Desafortunadamente, este costumbre y tradición tan arraiga en la Comunidad Valenciana, está disminuyendo en favor del "roscón de reyes" quedando relegada la CASCA a ciertas poblaciones.

"Señor Rey, yo estoy aquí. La paja y las algarrobas, para su rocín, y la CASCA para mí".

Texto de la receta, Chelo Peiró Sanchis. Fotos y elaboración, Nela García Navarro.

RECETA:

300 gramos de almendra molida.
125 de azúcar.
2 cucharadas de confitura de boniato.
2 cucharadas de cabello de ángel.
2 huevos enteros y una yema para untar, sin nada nada de clara.
Ralladura de naranja o limón (opcional).

Mezclar muy bien todo, durante unos minutos y guardar en la nevera unas horas.

El resultado es una masa fina que no se pega a los dedos ni en la base. Dar forma de serpiente, con las manos ligeramente enharinadas sobre papel de hornear en una bandeja de horno, untar con yema de huevo, e introducir en el horno 20 minutos a 170 grados (Opción aire) Quedará suavemente dorada.

Dejar que se enfríe y cubrir con glasa real

GLASA REAL

He gastado colorantes para tintar la glasa, es necesario que los colorantes sean en gel si no podrían estropear la glasa.

1 clara de huevo.
Sobre unos 200 gr i mas de azúcar glas, empezar a batir la clara, cuando empieza a cambiar de textura, rebajar la velocidad de la batidora, para no poner azúcar hasta el techo... obtendremos una masa espesa y muy blanca.