sábado, 20 de agosto de 2016

111.- BOLLETS / EMPANADILLAS


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA.  


20-08-2016


Foto Salvadora Boronat

Encara no eren les sis del matí i ja estàvem en el bancal escampant les estores (veles) davall dels ametlers. Encara de nit, havíem eixit de la caseta amb el carro, les estores, els sacs i les canyes per a perxejar. Els meus tios, la meua iaia, el meu iaio i jo. La gossa de caça del meu iaio, com sempre, obrint el camí davant de la burra per a guiar-nos fins al lloc. 

Començar-vos a perxejar i a mi em van encarregar que arreplegara qualsevol ametla que no caiguera dins de les estores. Alguna que una altra em pegaba al cap. 

Sobre les nou -ja feia calor - vaen parar per a esmorzar. Una caixa de fusta faria de taula i unes pedres de cadira. Davall de l'ametler més vell i amb més ombra on estava lligada la burra, ens vam disposar a disfrutar. Una truita de creïlles; una fiambrera amb trossos de tonyina salada amb oli; un tros de pernil i el pa redó de quilo. La navaixa del meu iaio servia per a anar tallant a llesques el pa, i jo amb la meua. Vaig agafar el pa, li vaix tirar oli d'una botella xicoteta a la què havien posat un tap de suro amb un forat i un furgadents, un tros de truita i de tant en tant, em tallava un tros de tomaca que havia obert i li havia posat sal. El saler era curiós, perquè es tractava d'una carabasseta xicoteta, redona, que havien buidat i en ella posaven la sal i la tapaven amb un altre tap de suro. Un bon glop d'aigua de la botija. El cigarret del meu iaio i una altra vegada a la faena. Sobre les 12 havíem de tornar a casa, perquè la calor era insuportable. A l'una a menjar. Demà tornaríem a acabar el que faltara. 

Ja en la caseta, mentres descarregaven els sacs d'ametles i els portaven al riurau, jo em vaig dirigir cap a dins, per a veure que menjaríem, perquè vaig veure el forn morú ences. La meua tia Pepa, que s'havia quedat -ja no estava per a molts trots la pobra- estava fent uns bollets (pastissets). 

Havia fet el companatge de dos maneres diferents. U, va pelar i tallar unes tomaques ben madures i les va fregir amb tires de pimentó roig i una cullereta de pebre roig fullat, quan ja va estar cuinat va agregar tonyina en oli i ou dur. Tot bé mesclat. Per a l'altre, amb ceba tallaeta a tires, en una paella amb un poc d'oli i uns pésols verds; una culleradeta de pebre roig fullat i quan va estar cuinat, li va agregar uns trossets de tonyina salada esmollada. Açò seria el que aniria dins de la massa. Esta, ja la tenia preparada i tapada amb un drap. Amb un kg de farina, va necessitar 500 cc d'aigua, 250 cc d'oli de gira-sol, dos culleradetes de sal, i altres dos de sucre. Va posar la farina en un recipient i va fer un buit en el mig, va posar l'oli, la sal i el sucre. Va calfar l'aigua i la va ser afegint; cremant la va anar removent amb una cullera de fusta fins que va poder fer-ho amb les mans. Quan va començar a poder trencar-se i a pessics va anar fent-ho, deixant-la reposar i així fins a quatre vegades. Va fer les boles, les va aplanar i una a una va ser omplint-les amb els dos companatges diferents -mitat i mitat- i les va plegar i tancar y les va posar en una llanda de for. Amb un ou batut i un pinzell, les va pintar, i amb un furgadents les va punxar perquè no rebentaren pel calor. Vint minuts i a la taula. El meu iaio va ser l'encarregat de ficar-les en el forn i de cuidar del temps perquè es feren dauradetes. Van eixir 32 bollets que ens engolirem mesclant amb un bon xanglot de raïm moscatell. 


EMPANADILLAS 

Aún no eran las seis de la mañana y ya estábamos en el bancal escampando las lonas debajo de los almendros. Aún de noche, habíamos salido de la casita con el carro, las lonas, los sacos y las cañas para varear. Mis tíos, mi abuela, mi abuelo y yo. La perra de caza de mi abuelo, como siempre, abriendo el camino delante de la burra para guiarnos hasta el sitio. 

Empezaros a varear y a mí me encargaron que recogiera cualquier almendra que no cayese dentro de la lona. Alguna que otra me daba en la cabeza. 

Sobre las nueve –ya hacía calor- paramos para almorzar. Una caja de madera haría de mesa y unas piedras de silla. Debajo del almendro más viejo y con más sombra donde estaba atada la burra, nos dispusimos a disfrutar. Una tortilla de patatas; una fiambrera con trozos de atún salado con aceite; un taco de jamón y el pan redondo de kilo. La navaja de mi abuelo servía para ir cortando a rebanadas el pan, y yo con la mía. Cogí el pan, le eche aceite de una botella pequeña a la que habían puesto un tapón de corcho con un agujero y un palillo, un trozo de tortilla y de vez en cuando, me cortaba un trozo de tomate que había abierto y le había puesto sal. El salero era curioso, porque se trataba de una calabaza pequeña, redonda, que habían vaciado y en ella ponían la sal y la tapaban con otro tapón de corcho. Un buen trago de agua del botijo. El cigarrito de mi abuelo y otra vez a la faena. Sobre las 12 debíamos volver a casa, pues el calor era insoportable. A la una a comer. Mañana volveríamos a terminar lo que faltara. 

Ya en la casita, mientras descargaban los sacos de almendras y los llevaban al riurau, yo me dirigí hacia dentro, para ver que íbamos a comer, porque vi el horno moruno encendido. Mi tía Pepa, que se había quedado –ya no estaba para muchos trotes la pobre- estaba haciendo unas empanadillas. 

Había hecho el condumio de dos maneras diferentes. Uno, pelo y cortó unos tomates bien maduros y los frio con tiras de pimiento rojo y una cucharita de pimentón de hojilla, cuando ya estuvo cocinado agregó atún en aceite y huevo duro. Todo bien mezclado. Para el otro, con cebolla cortada a tiras, en una sartén con un poco de aceite y unos guisantes verdes; una cucharadita de pimentón de hojilla y cuando estuvo cocinado, le agregó unos trocitos de atún salado desmigado. Esto sería lo que iría dentro de la masa. Esta, ya la tenía preparada y tapada con un paño. Con un kg de harina, necesitó 500 cc de agua, 250 cc de aceite de girasol, dos cucharaditas de sal, y otras dos de azúcar. Puso la harina en un recipiente e hizo un hueco en el medio, puso el aceite, la sal y el azúcar. Calentó el agua y la fue añadiendo; quemando la fue removiendo con una cuchara de madera hasta que pudo hacerlo con las manos. Cuando empezó a poder romperse y a pellizcos fue haciéndolo, dejándola reposar y así hasta cuatro veces. Hizo las bolas, las aplanó y una a una fue rellenándolas con los dos condumios diferentes –mitad y mitad- y las plegó y cerró y las puso en una bandeja. Con un huevo batido y un pincel, las pintó, y con un palillo las pinchó para que no reventaran por el calor. Veinte minutos y a la mesa. Mi abuelo fue el encargado de meterlas en el horno y de cuidar del tiempo para que se hicieran doraditas. Salieron 32 empanadillas que nos zampamos con mezclando con un buen racimo de uva moscatel.