sábado, 25 de marzo de 2017

141.- PAELLA DE PUTXERO / PAELLA DE PUCHERO


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA.  


25-03-2017


Plourà o no plourà? Així estava el dia. Gris, fred, humitat... La primavera havia asomat per un badall, però s'havia tornat a amagar. En canvit el camp estava preciós amb els arbres fruiters en flor; les herbes començant a obrir els seus botons florals; les roselles, blanques, moraes, grogues... però sobretot roges, inundaven els camps. Però feia un fred de mil diables a casa. La ximenera encesa i el foc de la cuina també.

A mi m'havien donat treball. Un muntó de junc verd, que el meu iaio havia anat a agafar en un barranc que ell coneixia. Un tros de canya de cinc centímetres que em servia de mesura per a anar tallat amb unes tisores trossets de junc tots iguals, deixant-los caure en un cabàs. La meua iaia, amb un fil molt llarg de d'empalomar passat per un agulla, anava enfilant un a un per la seua mitat els trossets que jo havia tallat. Eixes tires anirien després penjades una al costat d'un altra en la llinda de la porta del corral clavat amb claus en una fusta formant una cortina perfecta, que evitaria en la mesura que es puguera, que entraren mosques i mosquits. No sé si record bé, però crec que li deien cortina de “jonquet".

La meua tia Pepa tenia una cassola guardada en el rebost amb el que havia sobrat del putxero del dijous. Amagades dins d'una gelatina que apuntava que estaria deliciós. Va posar a calfar l'olla damunt del ferros al foc de la cuina, i va començar a fregar amb terreta, un poquet d'aigua i un fregall, la paella que gastaria. Putxero... paella... sí, sí... En compte de fer "ropa vieja", sofregint tot amb alls i pebre roig i un poquet de vinagre, faria una paella amb les sobres del putxero.

Va retirar l'olla ja calenta, i va trascolar el caldo. Va traure tota la carn i les verdures. Va retirar tots els ossos i va esmicolar la carn. Les verdures les va tallar a trossos més xicotets. La pilota, els cigrons, les penques...

Paella al foc, poquet d'oli i va sofregir dos dents d'alls tallats molt xicotets junt amb una bon tomaca ratllada. Va tirar llavors la carn i la verdura i va ofegar durant uns minuts, tirant després 300 gr d'arròs per a quatre que érem. Una cullerada de pebre roig fullat i immediatament un litre de caldo i un got mes del putxero. Només va posar eixa quantitat, perquè només s'havia de coure l'arròs al tindre-ho tot fet ja. Uns brins de safrà torrat per damunt, foc fort perquè arrancara l'ebullició que va mantindre durant deu minuts, llevant foc fins que desapareguera el caldo i a esperar. De seguida es va formar un tel per damunt per com estava de contundent eixe caldo.

Una vegada feta, va deixar reposar tapant la paella, creuant per damunt unes varetes de sarments, paper de periòdic i un drap durant set o huit minuts. 

Els cigrons i els trossets de pilota s'havien fet presents sobre el manto d'arròs. Una cullerada d'això, era pujar als cels. Una ceba tallaeta amb sal oli i vinagre, ajudava, i vaja que ajudava amb un pa de candial, del que ja parlarem en un altre moment.

PAELLA DE PUTXERO / PAELLA DE PUCHERO

¿Lloverá o no lloverá? Así estaba el día. Gris, frío, húmedo… La primavera había asomado por una rendija, pero se había vuelto a esconder. Sin en cambio el campo estaba precioso con los frutales en flor; las hierbas empezando a abrir sus botones florales; las amapolas, blancas, moradas, amarillas… pero sobre todo rojas, inundaban los campos. Pero hacía un frío de mil demonios en casa. La chimenea encendida y el fuego de la cocina también. 

A mí me habían dado trabajo. Un montón de junco verde, que mi abuelo había ido a coger en un barranco que él conocía. Un trozo de caña de cinco centímetros que me servía de medida para ir cortado con unas tijeras trocitos de junco todos iguales, dejándolos caer en un capazo. Mi abuela, con un hilo muy largo de cáñamo (fil d’empalomar) pasado por un aguja, iba ensartando uno a uno por su mitad los trocitos que yo había cortado. Esas tiras irían después colgadas una al lado de otro en el dintel de la puerta del corral clavadas con clavos en una madera formando una cortina perfecta, que evitaría en lo posible, que entrasen moscas y mosquitos. No sé si recuerdo bien, pero creo que la llamaban cortina de “jonquet”. 

Mi tía Pepa tenía una cazuela guardada en la despensa con lo que había sobrado del cocido del jueves. Escondidas dentro de una gelatina que apuntaba a que estaría delicioso. Puso a calentar la olla encima del trébede a la lumbre de la cocina, y empezó a fregar con un polvo blanco (terreta), un poquito de agua y un estropajo, la paella que iba a usar. Puchero… paella… sí, sí… En vez de hacer “ropa vieja”, sofriendo todo con ajos y pimentón y un poquito de vinagre, haría una paella con las sobras del puchero.

Retiró la olla ya caliente, y trascoló el caldo. Sacó toda la carne y las verduras. Retiró todos los huesos y desmenuzó la carne. Las verduras las cortó a trozos más pequeños. La pelota, los garbanzos, las pencas… 

Paella al fuego, poquito de aceite y sofrió dos dientes de ajos cortados muy pequeños junto a un buen tomate rallado. Echó entonces la carne y la verdura y rehogó durante unos minutos, echando entonces 300 gr de arroz para cuatro que éramos. Una cucharada de pimentón de hojilla y de inmediato un litro de caldo y un vaso más del puchero. Sólo puso esa cantidad, porque sólo se tenía que cocer el arroz al tenerlo todo hecho ya. Unas hebras de azafrán tostado por encima, fuego fuerte para que arrancase la ebullición que mantuvo durante diez minutos, quitando fuego hasta que desapareciera el caldo y a esperar. En seguida se formó una telilla por encima por lo contundente que estaba ese caldo. 

Una vez hecha, dejó reposar tapando la paella, cruzando por encima unas varitas de sarmientos, papel de periódico y un paño durante siete u ocho minutos. 

Los garbanzos y los trocitos de pelota se habían hecho presentes sobre el manto de arroz. Una cucharada de eso, era subir a los cielos. Una cebolla cortadita con sal aceite y vinagre, ayudaba, y vaya que ayudaba con un pan de candeal, del que ya hablaremos en otro momento.