En les nostres costes del Mediterrani i l'Atlàntic són freqüents les captures d'este xicotet esqual. La Moixina, Moixa o Gat, és un xicotet tauró (Galeus melastomus), que no sol superar els 50-60 cm. de longitud, de la família dels Scyliorhinidae, que comprén en realitat a més de 100 espècies, agrupades davall el nom genèric de “Pintarroja”, escats (per la duresa de la seua pell), també cridats peixos gat. No confondre amb la Musola (Mustelus canis) ni amb el Caçó (Galeorhinus galeus) . Són distints.
En molts ports no s'aprecia i es tiren al mar, sense conéixer que la seua carn blanca i la seua textura ferma, és molt apropiada per a adobs i guisats mariners, als que aporta molta gelatina, procedent del seu os central, amb l'avantatge que no té espines. En la costa andalusa se sol adobar amb pebre roig, vinagre i sal, igual que es fa amb el caçó, una altra espècie de tauró de la zona, més gran, i se servix en fregitel·la.
Una vegada pelat i assecat, en la costa malaguenya, es venen davall el nom de “Arbitanes”, i se li afig a sopes i guisats.
A Màlaga se servix en molts bars i tavernes el “caldillo de pintarroja”, un reconfortant caldo coent que es pren en tassa, amb un poc de suc de llima, i que és costum prendre-ho en la matinada, després d'una nit de copes.
Per la zona de Corunya la criden “Melgacho” i la cuinen guisada amb pebre roig, all i creïlles.
Però en les nostres costes Valencianes, tenim una manera molt peculiar de preparar-la i de cuinar-la. Els mariners de abord, ho pelen, ho evisceren i ho netegen en aigua de mar, penjant-ho a l'aire del mar en els cables que creuen el barco. La brisa fa el seu treball. Mentres la barca torna a port ja s'ha assecat prou per a estar llesta per al seu consum.
Una altra forma, és fer-ho en terra, tenint la precaució de posar-los dins d'una carnera, i de llavar el peix amb aigua salada. Però no aconseguirem una qualitat com la que s'obté assecant-los a bord de les barques.
 |
| MOIXINA. Foto de Fricandó |
Hi ha moltes formes de cuinar-ho, sense assecar, arrebossada en farina i fregida, en all i pebre, en guisats amb creïlles...
Però la més tradicional, una vegada donat el punt d'assecat, és torrar-la a la planxa o a la brasa i donar-li un últim toc de flama.
Dos gotes de llima i un bon doll d'oli d'oliva, una delícia per als sentits.
PINTARROJA
En nuestras costas del Mediterráneo y el Atlántico son frecuentes las capturas de este pequeño escualo. La pintarroja es un pequeño tiburón (Galeus melastomus), que no suele superar los 50-60 cms. de longitud, de la familia de los Scyliorhinidae, que comprende en realidad a más de 100 especies, agrupadas bajo el nombre genérico de pintarrojas, lijas (por la dureza de su piel), también llamados peces gato. No confundir con la Musola (Mustelus canis) ni con el Cazón (Galeorhinus galeus). Son distintos.
En muchos puertos no se aprecia y se tiran al mar, sin conocer que su una carne blanca y su textura firme, es muy apropiada para adobos y guisos marineros, a los que aporta mucha gelatina, procedente de su hueso central, con la ventaja de que no tiene espinas. En la costa andaluza se suele adobar con pimentón, vinagre y sal, al igual que se hace con el cazón, otra especie de tiburón de la zona, de mayor tamaño, y se sirve en fritura.
Una vez pelado y secado, en la costa malagueña, se venden bajo el nombre de “Arbitanes”, y se le añade a sopas y guisos.
En Málaga se sirve en muchos bares y tascas el “caldillo de pintarroja”, un reconfortante caldo picante que se toma en taza, con un poco de zumo de limón, y que es costumbre tomarlo en la madrugada, después de una noche de copas.
Por la zona de Coruña la llaman “Melgacho” y la cocinan guisada con pimentón, ajo y patatas.
Pero en nuestras costas Valencianas, tenemos una manera muy peculiar de prepararla y de cocinarla. Los marineros de a bordo, lo pelan, lo evisceran y lo limpian en agua de mar, colgándolo al aire del mar en los cables que cruzan el barco. La brisa hace su trabajo. Mientras la barca vuelve a puerto ya se ha secado lo suficiente para estar lista para su consumo.
Otra forma, es hacerlo en tierra, teniendo la precaución de ponerlos dentro de una carnera, y de lavar el pescado con agua salada. Pero no lograremos una calidad como la que se obtiene secándolos a bordo de las barcas.
Hay muchas formas de cocinarlo, sin secar, rebozada en harina y frita, en all i pebre, en guisos con patatas…
Pero la más tradicional, una vez dado el punto de secado, es asarla a la plancha o a la brasa y darle un último toque de llama.
Dos gotas de limón y un buen chorro de aceite de oliva, una delicia para los sentidos.
